Tancat per obres
ELENA MASSONS

No són pocs els artistes contemporanis que s'han apropiat l'arquitectura. El resultat són edificis embolicats, o foradats, de vegades traslladats, altres guixats... unes obres tan aparatoses com efímeres. Obres d'art contemporànies que s'han realitzat prenent com a base edificis que no van ser concebuts per acollir aquelles obres i on els artistes no estaven convidats a participar. Treballs a escala 1:1 on els edificis esdevenen matèria prima. Un fenomen que ha estat possible en l'art en els darrers cinquanta anys, quan els artistes gaudeixen de llibertat absoluta per escollir els materials i formats.
L'art ha crescut en el darrer segle dissolent progressivament les seves fronteres, tot incorporant noves disciplines i apropiant-se procediments que li eren aliens, potenciant la seva capacitat per a la reflexió quan pren físicament els objectes del món i permet mirar-los d'una nova manera. És l'existència d'aquesta mirada la que donarà, doncs, vida i significat a les obres. L'espectador és també autor.
Serà amb les instal·lacions i els ambients que es posarà de relleu el paper de l'espectador, que es veurà obligat a entrar dins de l'obra i a formar-ne part. La seva participació haurà d'anar més enllà de la interpretació intel·lectual, haurà de ser també física.
Participació i experiència seran dos conceptes que es reivindicaran sobretot a partir dels anys seixanta, quan l'art es farà ressò d'un clima de protesta que preferirà l'experiència a la possessió, la participació a la submissió. La instal·lació reviurà entre les propostes artístiques. So, acció, matèria en transformació... seran recursos per fer que les obres d'art no puguin esdevenir mercaderia ni un objecte perdurable en un museu.
Abunden els artistes que renegaran d'aquesta institució que encarnaria els valors d'una societat que desitjaven transformar. Sortir al carrer serà la via per fer art per a tothom, i que finalment no pertanyi a ningú, si no és en la memòria.