Condicions de llunyania
PILAR CALDERON I MARC FOLCH

Aquestes són obres remotes, en què la condició de saber-se llunyanes, més enllà de la distància, les ha fetes esdevenir arquitectures primàries. Són construccions que semblen estar en equilibri precari, disposades momentàniament per inaugurar una tímida conquesta, il·lusòria i efímera. Aquest aprenentatge en la perifèria de les coses suggereix mecanismes, enginys aparentment elementals, per operar amb nitidesa i llibertat. Sabem que dos llocs no estan tan lluny per la distància real que els separa sinó per les circumstàncies (geogràfiques, climàtiques, culturals, socials,...) que els diferencia. Ara hem descobert una altra llunyania, la mida de l'home a la natura.

Qualsevol lloc està lluny d'un altre lloc de Xile i molt lluny de la resta de llocs del món. En la llargària i límits del seu territori (serralada andina, oceà, deserts de sorra i de gel) observem que aquesta distància en porta implícites d'altres; les que s'originen en un mapa de gradient tèrmic, geogràfic i social contrastat, altament rural, pobre, sovint de difícil accessibilitat i de sabers tecnològics dispersos. En aquest context, trobem obres que es generen a partir de les circumstàncies que les envolten i de l'observació dels esdeveniments propers, especialment eloqüent en la vastitud d'un territori xilè submergit en mites i accidents locals més o menys presents a la memòria. El coneixement d'allò disponible -materials, tecnologies i altres eventualitats- és el fruit d'una mirada minuciosa i el punt de partida de moltes d'aquestes obres. Parlem, en alguns casos, d'una arquitectura d'inventari; de ferreteria (modulable en funció dels materials disponibles, que evita les minves, de solucions constructives senzilles, sovint en mans dels propis «maestros» i on l'ús dels materials respon a la pregunta per la idoneïtat i posada en pràctica). En resulten arquitectures de gran llibertat projectual i d'un alt contingut poètic.

En aquest punt de la Terra, la natura, immensa i agitada, posa l'home en una constant condició de precarietat. Construir al territori xilè és construir, de vegades, per primera vegada. Contràriament al món parcel·lat i trinxat que coneixem, on les traces de la història s'encavalquen una sobre l'altra i on projectar amb la natura sembla que es redueixi sovint a un tema d'exteriorisme, allà on les grans extensions deshabitades ens recorden que instal·lar-se significa fundar primer. Construir i insistir en existir, després.
Davant d'aquesta geografia viva i desmesurada, l'habitant busca un recer a la seva mida, un lloc des d'on seguir observant el lliure esdeveniment de les coses; davant l'absurd de dominar-la o domesticar-la, s'origina un pacte inicial, efímer i precari, en què la natura adquireix nous significats i l'habitant hi fa presència iniciant una experiència primària i remota. Aquesta condició de llunyania és l'impuls d'una arquitectura que cerca intimitat, una proximitat.

Les condicions de llunyania són la part remota d'aquestes obres.


PILAR CALDERON I MARC FOLCH són arquitectes i comissaris del cicle Espai Contemporani a Xile,